La tristesa és una emoció que apareix pel distanciament. Distanciament per separació o pèrdua del vincle. Sentiment de no ser, de no pertànyer, de ser deixat de costat, de ser incapaços de comunicar els nostres sentiments, sentir-nos oblidats, i lamentar la mort o perduda d'un ésser benvolgut, esperances trencades, desenganys, fracàs en projectes importants, i també perdre l'autoestima. La tristesa pot produir llàgrimes, però no és el mateix que el plor per l'aflicció. L'aflicció és produïda per altres emocions, com la por, la ràbia o vergonya. El plor és una cridada general de sofriment i de recerca d'ajuda. Aquest senyal pot motivar a un mateix i als altres a ajudar, en el que causa l'aflicció. A traves del consol, del xumet, del contacte físic intentem reduir l'aflicció de l'altre.

La tristesa ha de distingir-se de la pena, la depressió o el dolor de sentir-se ferit. Sentir-se ferit, aquesta associat al rebuig, ignorat, no reconegut i la idea és empipar-se i apartar-se. El dolor és el sentiment d'un mateix quan se esta sent danyat, ferit, destrossat. La tristesa solament apareix quan la perduda la vivim com irrevocable, o irreparable, aquest és el nucli principal de la tristesa. Els dos intents possibles per a trobar una solució són, o bé acostar-se als altres a la recerca de consol, o retreure's a un mateix per a poder-se recuperar de la perduda. La característica única de la tristesa és la pesades, les persones se senten sobrecarregades, mantenir-se dempeus els costa, es mouen torpement, fins i tot col·lapsés el plor, per a una retirada passiva momentània abandonant la necessitat del perdut. La solució és enfrontar-se al dolor. Aquestes llàgrimes són curadores, en l'esgotament de les llàgrimes, porten alleugeriment. Així la tristesa permet acceptar la perduda, sanar i dirigir-se cap a un renovat interès en la vida. L'acceptació de la perduda també fa capaç a la persona per a percebre el que s'ha perdut, amb mes claredat, doncs les percepcions ja ens estan contaminades per la intensitat del que enyoràvem.